Fumana ericoide

Fumana ericoides (Cav.) Gand. in Magnier, Fl. Select. Exsicc., n.o 201 (1883), in sched.
≡Cistus ericoides Cav., Icon. 2: 56, tab. 172 (1793)
=F. spachii auct.

Fumana ericoides en flor, Garcia, brolla clara, 23 de febrer de 2013

Petita mata ascendent de la família de les cistàcies, ramificada des de la base més o menys llenyosa, laxa, amb les tiges folioses fins a l'àpex; normalment no supera els 30-40 cm.

Rames i fullam de fumana ericoides, Garcia, brolla clara, 23 de febrer de 2013

Fulles alternes, linears, rígides, subcilíndriques, obtuses, d'uns 5-12 x 1 mm, les de les tiges estèrils una mica més curtes.

Detall de la flor de fumana ericoides, Garcia, brolla clara, 23 de febrer de 2013

Peduncle floral recurvat, poc pilós o glandulífer, sovint tan llarg com els sèpals, vermell i brillant.

Flors pentàmeres terminals; calze vermell i brillant com el peduncle, sèpals interns (3) més grans, de fins a 10 mm, amb les costelles molt prominents; pètals grocs, de fins a 12-14 mm; estams nombrosos, els externs estèrils; ovari tricarpelar, estil llarg i geniculat.  Floreix a partir del febrer i fins entrat el maig, rarament alguns exemplars floreixen a la tardor.

Fruit en càpsula ovoide, de fins a 8 mm, oberta en 3 valves a la maduresa, fins a 12 granes més o menys
trígones d'uns 2 mm per càpsula.

Mata de fumana ericoides en flor, Garcia, brolla clara, 23 de febrer de 2013

Habita els clars de les brolles i les garrigues sovint en sòls calcaris, les timonedes, de vegades en sòls guixencs (Rosmarinetalia, etc.).

És planta comú a la nostra comarca, no massa abundant,

De distribució mediterrània.

És planta de morfologia variable, alguns autors han diferenciat, varietats, subespècies o fins hi tot espècies diferents. La que estudiem aquí seria la varietat típica, molt foliosa fins a la inflorescència i amb flors solitàries, amb les fulles i peduncles florals molt poc pilosos, de vegades una mica glandulosos.

Les fumanes en general s'han vingut usant en medicina popular com a hipotensores, hemostàtiques, antisèptiques, expectorants i antiinflamatòries.

Nevada de Febrer

Nevada de febrer a la Palma, flor d'un dia

Brolles de romer i xipell, pinedes i camps d'aulivers nevats, la Palma d'Ebre, 23 de febrer de 2013

Ametllers florits i nevats, la Palma d'Ebre, 23 de febrer de 2013

Abellera fosca

Ophrys fusca gr.
[≡Ophrys fusca Link in J. Bot. (Schrader) 1799(2): 324 (1800)]

Ophrys lupercalis Devillers-Tersch. & Devillers in Naturalistes Belges 75: 373 (1994)

Exemplar petit d'abellera fosca, Garcia, serra del Tormo, 23 de febrer de 2013

L'abellera fosca és una orquídia (Orchidaceae) del grup de les abelleres (Ophrys) com ara l'abellera becada també existent a la comarca; és una planta herbàcia perenne. Té un parell de pseudobulbs ovoides, enters, envoltats d'arrels gruixudes; aquests pseudobulbs proporcionen nutrició a la planta i un és viable durant la temporada i es torna cada cop més minse, mentre l'altre es va formant com a reservori per a la següent. La tija és un escap simple amb la inflorescència terminal bracteada. La planta no sol superar els 50 cm.

Roseta basal d'abellera fosca, Garcia, serra del Tormo, 23 de febrer de 2013

Les fulles, de fins a 10 x 4,5 cm, estan agrupades a base de la planta en una roseta basal; aquesta roseta està formada per unes poques fulles que surten molt abans de la florida i que es van marcint un cop les flors han estat fecundades. A l’escap hi ha algunes fulles que es transformen en les bràctees florals.

Inflorescència d'abellera fosca, Garcia, serra del Tormo, 23 de febrer de 2013

Les flors estan agrupades en una inflorescència que, de vegades, supera el pam, normalment amb menys de 7 flors, molt rarament més; cada flor té una bràctea a la base, de fins a 40 x 6 mm, més llarga que l'ovari.

Flor en vista frontal d'abellera fosca, Garcia, serra del Tormo, 23 de febrer de 2013

Les flors, en totes les orquídies, estan transformades i destaca molt el pètal més evident anomenat label; aquest pètal anomenat label és el més gran i sol tenir formes i coloracions que recorden un himenòpter (femella), d'aquí el nom d'abellera. La taca blavosa o marronosa és brillant i envoltada per una altra taca en forma de W o omega. Els altres dos pètals són molt petits -uns 12 x 4 mm- i de coloració verdosa o tirant a marró; els sèpals que es posicionen en sentit contrari al label són verdosos o, de vegades, amb tonalitats marrons i són més petits que el label, de fins a 16 x 9 mm. Malgrat que la flor és de mida petita, el label no fa més de 15 mm, és molt atractiva gràcies a la seva coloració. Floreix del febrer al maig, rarament abans o després.

Flor en vista frontal d'abellera fosca, Garcia, serra del Tormo, 23 de febrer de 2013

La pol·linització és fa mitjançant insectes himenòpters que veuen una femella en la flor i, en l'intent de la còpula (pseudocòpula), s'emporten els pol·linaris carregats de pol·len i els porten a altres flors en la seva desesperació per copular el major nombre de flors possible. 

El fruit és una càpsula erecta de fins a 25 x 8 mm, allargada, oblonga, envoltada per la bràctea floral que s'asseca amb el fruit. Un cop fecundada la flor i el fruit madur, aquest s'obre i el vent dissemina les diminutes llavors de fins a 0,3 mm. A les llavors els cal, però, un fong per tirar endavant el creixement un cop germinen. Són plantes biològicament molt complexes i sensibles al medi.

Flor en vista frontal d'abellera fosca, Garcia, serra del Tormo,
23 de febrer de 2013

Grup d'abelleres fosques, Vilalba dels Arcs, 9 de març de 2013

Abellera fosca, Vilalba dels Arcs, 9 de març de 2013

Habita els matollars, garrigues i pinedes, sovint en sòl calcari.

A la nostra comarca és l’espècie d’abellera més comuna ja que la podem trobar per tot el territori, de vegades abundant. Presenta una gran variabilitat morfològica sobretot pel que fa al label i també una gran variabilitat biològica i fenològica.

Distribució mediterrània.

La major part de les poblacions tenen els marges del label convex i molt rarament amb una línia molt fina groguenca, el camp basal del label fora la gorja té forma acanalada en V. Aquests caràcters  esmentats són usats per alguns autors com a diferencials -o no- entre el que seria el que s'anomena O. fusca subsp. fusca s.st. i la O. lupercalis.

Ortiga petita

Urtica urens L., Sp. Pl. 984 (1753).

Ortiga petita en flor, Ascó, herbassar nitròfil, 16 de febrer de 2013

Planta anual de la família de les urticàcies, monoica, amb les tiges sovint ramificades des de la base; coberta de cistòlits arrodonits i de pèls urticants amb el pedicel flexible; nusos amb estípules. De 20 a 60 cm, rarament de més o menys alçada.

Plec d'herbari d'ortiga petita en flor, Flix, les Sènies, 14 d'abril de 1994 [FLS02134]

Ortiga petita en flor, Ascó, herbassar nitròfil, 16 de febrer de 2013

Detall de plec d'herbari d'ortiga petita en flor, Flix, les Sènies, 14 d'abril de 1994 [FLS02134]

Fulles oposades d’uns 20-50 x 15-40 mm, ovades, dentades, amb la base arrodonida o atenuada; pecíol més curt que el limbe.

Original Description Kleine Brennnessel, Urtica urens 1796 , Fig. from book
Deutschlands Flora in Abbildungen at Johann Georg Sturm (Painter:
Jacob Sturm) http://www.biolib.de 

Ortiga petita en flor, Ascó, herbassar nitròfil, 16 de febrer de 2013

Flors tetràmeres, unisexuals, en raïms a les axil·les de les fulles, de fins a 25 mm, simples amb més flors femenines que masculines. Flors ciliades, amb quatre peces o lòbuls, de vegades amb algun pèl a la línea mitjana; les masculines amb 4 estams; les femenines amb 4 lòbuls sovint amb algun en estat rudimentari, un estil sovint capitat. Fruits en aquenis de quasi 1,75 mm. Floreix de febrer a maig, rarament la floració s’allarga fins l’estiu.

Ortiga petita en flor, Ascó, herbassar nitròfil, 16 de febrer de 2013

Habita els indrets nitròfils, herbassars arvenses i viaris, cultius i descampats.

A la nostra comarca és planta molt comú i abundant.

Distribució europea i mediterrània, ha envaït bona part de la resta de continents esdevenint subcosmopolita.

S’usa com a aliment en verdures o sopes; se n’han descrit altres propietats terapèutiques.

"Les ortigues han tingut ús com a fibra tèxtil i com a aliment ja que una vegada cuites perden el poder lacerant i tenen un gust agradable. Es mengen com a verdura, en sopa, en truita, etc. Es prefereixen els brots tendres i s'han de collir amb guants o paper de diari. Popularment les fregues amb plantes d'ortigues es consideren un remei contra l'artrosi o els dolors musculars com la torticoli. En la medicina científica també s'ha comprovat una certa acció dels preparats d'ortiga contra l'artritis. En agricultura ecològica una decocció d'ortigues s'empra com a adob nitrogenat i com a insecticida." Font:Wikipedia

Lleteresa terracina

Euphorbia terracina L., Sp. Pl. ed. 2: 654 (1762)

Exemplars de lleteresa terracina, Ascó, hebassar en sòl arenós,
17 de febrer de 2013

Planta herbàcia perenne de la família de les euforbiàcies, tiges erectes, poc ramificades, d'alçada variable però sol estar entre 50 i 100 cm, rarament de més o menys alçada.

Plec d'herbari de lleteresa terracina de Flix, vora la Teuleria, 3 d'abril de 1996
  [FLS1593]

Fulles de lleteresa terracina, Ascó, hebassar en sòl arenós,
17 de febrer de 2013

Fulles de morfologia variable però amb tendència lanceolada, de fins a 50 x 10 mm; sèssils, serrulades o una mica dentades amb l'àpex amb morfologia diversa.

Inflorescència de lleteresa terracina, Ascó, hebassar en sòl arenós, 17 de febrer de 2013

Inflorescència amb pleocasi de fins a 5(6) radis d'uns 50-70 mm, bifurcats vàries vegades, bràctees variables però de tendència lanceolada o ovada.

Inflorescència de lleteresa terracina, Ascó, hebassar en sòl arenós, 17 de febrer de 2013

Inflorescència de lleteresa terracina, Ascó, hebassar en sòl arenós, 17 de febrer de 2013

Ciati de fins a 2,5 mm; nectaris semicirculars,  amb 2 corns setacis de fins a 2 mm, groguencs. Floreix de finals de febrer fins al maig; rarament s'allarga la floració.

Fruit en càpsula de fins quasi 4 x 4,5 mm, subesfèric i solcat, coques amb quilles però no alades, llises; granes de fins a 2,5 x 1,8 mm, subovoidees, llises i de tons grisencs o marronosos, carúncula de fins a 0,6 mm.

Inflorescència de lleteresa terracina, Ascó, hebassar en sòl arenós, 17 de febrer de 2013

Habita els herbassars arvenses o viaris, molt sovint en sòls arenosos, descampats i erms, etc. (Hordeion leporini).

És planta rara a la comarca, però molt abundant en determinades poblacions. Es tracta d'una de les zones més continentals que ocupa aquesta espècie.

Distribució mediterrània i invasora holàrtica.

Suassana rotundifòlia

Geranium rotundifolium L. Sp. Pl. 683 (1753)

Suassana rotundifòlia en flor, Flix, Castellons, poblament de teròfits, 17 de febrer de 2013

La suassana rotundifòlia és una herba anual de la família de les geraniàcies; les tiges són erectes o postrades, amb pels glandulosos i no glandulosos, superen de poc els 50 cm.

Plec d'herbari de suassana rotundifòlia, Flix, Vingalis, 20 de maig de 1985
 [FLS0804] (Clic per engrandir)

Fulles de suassana rotundifòlia en flor, Vinebre, herbei en una vinya, 16 de febrer de 2013

Fulles de suassana rotundifòlia en flor, amb detall del punt vermell al fons dels lòbuls, Vinebre,
herbei en una vinya, 16 de febrer de 2013

Les fulles basals són llargament peciolades, reniformes o orbiculars de fins a 70 mm d'amplada, palmatífides, amb 5-9 lòbuls obovats, amb l'àpex trilobat, sovint amb una taca rogenca al sinus dels lòbuls (veure detall a la foto).

Suassana rotundifòlia en flor, Flix, Castellons, poblament de teròfits, 17 de febrer de 2013

Inflorescència de suassana rotundifòlia en flor, Vinebre, herbei en una vinya,
16 de febrer de 2013

La inflorescència és erecta, normalment amb 2 flors al capdamunt amb pedicels erectes que esdevenen reflexes a la fructificació

Flor de suassana rotundifòlia en flor, Vinebre, herbei en una vinya,
16 de febrer de 2013

Flors pentàmeres; sèpals pilosos de fins a 5 mm, pubescents i aristats; pètals d'un rosa vinós, enters i ovobats, de fins a 8 mm; estams amb els filaments ciliats. Floreix de febrer fins a maig, rarament abans o després.

Detall dels fruits d'un plec d'herbari de suassana rotundifòlia, Flix, Vingalis, 20 de maig de 1985
 (Clic per engrandir)

Fruits amb mericarps de fins a 3 mm, llisos i pubescents que es comencen a separar de l'eix per la part inferior (vegeu detall del fruit); llavors alveolades.

Fullam de suassana rotundifòlia en flor, Vinebre, herbei en una vinya,
16 de febrer de 2013

Suassana rotundifòlia en flor, Flix, Castellons, poblament de teròfits, 17 de febrer de 2013

Habita els poblaments de teròfit, els herbassars ruderals i viaris en sòls nitrogenats (Ruderali-Secalietea).

Comú a tota la comarca.

De distribució eurasiàtica i latemediterrània i macaronèsica.

Ruca

Eruca vesicaria (L.) Cav., Descr. Pl.: 426 (1802)

≡Brassica vesicaria L., Sp. Pl.: 668 (1753)
=E. sativa Mill., Gard. Dict. ed. 8, n.° 19 (1768)
=E. vesicaria subsp. sativa (Mill.) Thell. in Hegi, Ill. FI. Mitt.-Eur. 4: 201 (1918)

Plantes de ruca en flor, Flix, vora la Teuleria, 16 de febrer de 2013

La ruca és una planta herbàcia de la família de les crucíferes (Brassicaceae), més o menys ramificada, sovint poc o molt piloses amb els pèls simples i rídids, d'olor forta, pot arribar a fer 1 m d'alçada en sòls fèrtils.

Plec d'herbari de ruca, Flix, 24 de març de 1986

Fulles de ruca, Maials, vora l'ermita de Sant Sebastià, 25 de gener de 2013

Fulla de ruca, Maials, vora l'ermita de Sant Sebastià, 25 de gener de 2013

Fulles lirades pinnatífides o fins i tot bipinnatisectes; les basals solen formar una roseta i són bastant efímeres.

Inflorescència de ruca, Maials, vora l'ermita de Sant Sebastià,
 25 de gener de 2013

Les flors estan agrupades en raïms sense bràctees, el nombre de flors per raïm és molt variable; els pedicels són acrescents, arriben a fer 6 mm a la floració i fins a 10 mm a la fructificació.

Flor de ruca, Maials, vora l'ermita de Sant Sebastià, 25 de gener de 2013

Sèpals de fins a 10 mm, una mica gibosos a la base i poc cuculats a l'àpex, caducs amb la fructificació; pètals blancs o groguencs amb venes marró rogenques, espatulats, de fins 20 mm de llargada; 6 estams, 2 més curts; estigma bilobat. Floreix del febrer al maig; hem observat que les primeres poblacions en florir són les de zones més altes com ara Maials, Almatret o la Fatarella i són les poblacions de Vinebre i Ascó les més tardanes en el principi de la floració.

Fruits de ruca, Vinebre, herbassar ruderal, 16 de febrer de 2013

Fruits en síliqua de fins a més de 20 x 6 mm, erectes, sovint híspids, amb l'article inferior rogenc amb les valves convexes amb un nervi central i amb nombroses granes, i el superior (bec) ensiforme, verdós i sense granes; granes de fins a 1,3 x 1 mm, amb dues rengleres, una mica aplanades, de color marró rogenc o fosques.

Habitat de ruca, Almatret, herbassar ruderal, 26 de gener de 2013

Habitat de ruca, la Granja vers Maials, herbassar ruderal amb coletxó,
26 de gener de 2013

Habita els herbassars de la vora dels camps i bancals abandonats, en sòls secs, també als herbassars de les xarxes viàries (Suderali-Secalietea).

A la nostra comarca es fa més rara cap al pas de l'Ase, abunda més a la part de tendència més continental, desapareix o és molt rara a la Baixa Ribera d'Ebre.

Éspecie de distribució eurpea, latemediterrània, irano-turaniana.

S'ha consumit en amanida, té un gust una mica picant pel contingut en glucosinolats, i se n'ha tret oli de les llavors com d'altres crucíferes com ara la colza; popularment se li ha vingut donant propietats antiescorbútiques i diurètiques. Avui en dia existeixen varietats de ruca sense el perjudicial àcid erúcic ni el glucosinolats, com en el cas de l'esmentada colza (Brassica napus).

És una planta amb força variabilitat morfològica i s'han diferenciat subespècies i varietats; les de la nostra comarca coincidirien amb la que s'ha denominat E. vesicaria subsp. sativa, de sèpals interns no cucul·lats i caducs després de la florida, amb els pedicels més curts que les valves, fulles més lirades, etc. Les nostres plantes tenen les granes normalment no alades i se'ls ha vingut donant la categoria de varietat (var. orthosepala Lange)

Morró

Stellaria media (L.) Vill., Hist. Pl. Dauphiné 3: 615 (1789)
≡Alsine media L., Sp. Pl. 1: 272 (1753)
=Malachia calycina Willk. in Bot. Zeitung (Berlín) 5: 239 (1847)

Morró en flor, Vinebre, herbei en un vinya, 16 de febrer de 2013

El morró és una herba de la família de les cariofil·làcies. És planta variable morfològicament i es considera com un grup amb vàries espècies o subespècies; en el nostre cas es tracta de l'espècie típica,  anual o bianual. Les tiges normalment són postrades o poc erectes, amb 1 o 2 línies piloses, arriben a superar de poc el pam de llargada.

Morró en flor, Vinebre, herbei en un vinya, 16 de febrer de 2013

Plec d'herbari de morró, FLS1377, Flix, 27 de març de 1994

Fulles de morró en flor, Vinebre, herbei en un vinya, 16 de febrer de 2013

Fulles peciolades, ovades o arrodonides, una mica agudes; les inferiors una mica cordiformes, les superiors sèssils.

Morró en flor, Vinebre, herbei en un vinya, 16 de febrer de 2013

Flor de morró, Vinebre, herbei en un vinya, 16 de febrer de 2013

Inflorescències denses, bracteades, amb els pedicels fructífers fins a 4 vegades més llargs que el calze. Flors pentàmeres; sèpals de 3-4 mm, aguts, normalment pilosos; pètals bífids, molt profundament bipartits, blancs, sovint més curts que els sèpals; anteres, en nombre variable, en el nostre cas 5 o menys, rogenques que es tornen groguenques; ovari amb l'estil tan llarg com els estams i amb l'estigma ramificat en tres rames. El fruit és una càpsula més llarga que el calze, s'obre fins a la base quan madura i allibera les granes; granes de fins a poc més d'1 mm, marró clar, cobertes de tubercles arrodonits.

Hàbitat del morró -primer pla, planta ajaguda-, Vinebre, herbei en un vinya,
16 de febrer de 2013

Habita els camps i vinyes, sovint en sòls humits. No aguanta massa la sequera del camps sense reg, també la trobem en herbeis i herbassars de les vores de les xarxes viàries (Ruderali-Secalietea).

A la nostra comarca és comú i de vegades molt abundant.

Distribució holàrtica que ha esdevingut subcosmopolita.