Mata o llentiscle

Pistacia lentiscus L.

Arbust de mata amb fruits madurant, vers el Pas de l'Ase, Ascó,
setembre de 2012

La mata és un arbust o, més rarament, amb aspecte de petit arbre en exemplars molt vells, de fulla perenne, és dioic i per tant hi ha exemplars amb flors masculines i d'altres amb flors femenines; pertany a la família de les anacardiàcies; rarament supera els 3 m d'alçada encara que de vegades trobem exemplars excepcionals de més de 5 m de diàmetre.

Fulles compostes de mata, vers el Pas de l'Ase, Ascó, setembre de 2012

Les fulles són compostes amb un nombre parell de folíols i amb el raquis una mica alat i igual que el pecíol; els folíols en nombre de 6-10 parells per fulla són gruixuts, durs i lluents i de forma lanceolada.

Rames de mata amb fruits madurant, vers el Pas de l'Ase, Ascó, setembre de 2012

Les flors masculines i femenines estan agrupades en raïms a l'aixella de les fulles i separades en peus masculins i femenins; les flors masculines tenen 5 peces a manera de sèpals que deixen 5 estams al descobert; les anteres tenen un color rogenc que esdevé groguenc; les femenines tenen l'estil acabat de manera trífida.

Detalls de fruits de mata madurant, vers el Pas de l'Ase, Ascó, setembre de 2012

El fruit és una drupa d'uns 5 mm de diàmetre, vermella que es torna negrosa quan madura, semblant als pistatxos però més petites. És del mateix gènere que el terebint i el pistatxer.Viu a les brolles de romer i xipell de tota la comarca, també a les garrigues i sotabosc de pinedes; amb l'alçada conviu amb el terebint i rarament s'hi produeix l'híbrid (P. x saportae)De la saba en surt el màstic, goma molt aromàtica, com tota la planta, que es feia servir per mastegar; la saba provoca un so molt característic i estrident quan es cremem les branques de la planta. La fusta és un bon combustible; s'obté fent talls a les tiges més gruixudes i es recull a l'estiu.En medicina popular s'ha utilitzat en ortodòncia i s'ha especulat en l'efecte que té sobre l'Helicobacter pylori, bacteri que en alguns casos és molt nociu per l'estòmac i aparell digestiu.S'usa també en pastisseria i, a Grècia, en l'elaboració de licors. També s'ha usat per a l'elaboració de vernissos i pintures.

Xereix d'aresta groga

Setaria pumila (Poiret) Roem. et Schultes

Espiga de xereix d'aresta groga, Flix, vores de l'Ebre, setembre de 2012

El xereix d'aresta groga és una planta anual, molt poc pilosa o totalment glabra, de la família de les gramínies que fa herbassars en condicions adequades; fa poc més de mig metre.

El limbe foliar és llarg i estret com a quasi totes les gramínies, de 15 a 30 cm de llarga per 1 cm d'ampla.

La inflorescència és una espiga cilíndrica i més densa que la dels seus congèneres, de fins a 15 x 1 cm; les espiguetes amb una sola flor poden arribar a superar els 3 mm, la flor fèrtil té una gluma superior que supera la meitat de la lemma que és visible i que està coberta d'arrugues transversals. És molt característic per les seves setes de color grog daurat. Floreix de finals de maig fins ben entrat el mes d'octubre.

Hàbitat del xereix d'aresta groga, Flix, vores de l'Ebre, setembre de 2012

Viu als herbassars humits vora l'Ebre i d'altres corrents d'aigua; als horts conviu amb alguns del seus congèneres com ara el xereix aferradís i d'altres (Panico-Setarion).

A la comarca és comú però no massa abundant. És una planta que habita les zones temperades de tot el món.

Corretjola borda

Cynanchum acutum L.

Planta de corretjola borda, canyissar, Flix, agost de 2012

La corretjola borda és una planta herbàcia o una mica llenyosa a la base i de tiges subterrànies, pertany a la família de les asclepiadàcies, és voluble i s'enfila sobre diverses plantes, és glabra i glauca o una mica grisenca, pot arribar a fer 2 metres. Tota la planta desprèn làtex blanc quan es trenca o talla.

Planta de corretjola borda, fulles i fruit, bardissa humida, Ascó,
setembre de 2012

Les fulles són oposades i peciolades, el limbe és cordat o sagitat i agut de fins a 15 cm de llargada per poc més de 5 cm d'amplada.

Inflorescència de corretjola borda, canyissar, Flix, agost de 2012

Les flors estan agrupades en umbel·les que creixen a les aixelles de les fulles; els sèpals són ovats i aguts de fins a 1,5 mm de llarg i la corol·la té un tub curt i els pètals d'uns 5 x 1,5 mm.

Detall de la flor de corretjola borda, canyissar, Flix, agost de 2012

Les flors tenen una corona doble de 10 segments amb l'interior de color rosa i l'exterior i resta de corol·la blanc. Floreix a l'estiu.

Detall del fruit de la corretjola borda, bardissa humida, Ascó, setembre de 2012

El fruit és un folicle simple allargat i prim, de fins a 8 cm de llar i 1 cm d'ample. Les llavors tenen un plomall de pèls blancs.

Detall del fruit sec i llavors de la corretjola borda, bardissa humida,
Ascó, setembre de 2012

Detall del fruit sec i llavors de la corretjola borda, bardissa humida,
Ascó, setembre de 2012

Plantes de corretjola borda, canyissar, Flix, agost de 2012

Habita els herbassars i els canyars i canyissars sobre sòls humits i de vegades salabrosos, també la trobem als tamarigars i a les bardisses sobre esbarzers en indrets humits vora l'Ebre o d'altres cursos d'aigua.

És planta de distribució Mediterrània Iraniana, que penetra a zones més continentals seguint la vall de l'Ebre. És difícil d'erradicar dels llocs que ha invaït.

El latex quallat es converteix en una massa negrosa i s'ha usat com a purgant en quantitats no superiors a 1,5 gr (Font i Quer, 1980)

Aloc

Vitex agnus-castus L.

Inflorescència d'aloc, vores de l'Ebre, Flix, setembre de 2012

L'aloc és un arbust rarament en forma de petit arbre que pertany a la família de les verbenàcies. Les tiges joves són piloses de color grisenc, fa uns 3-4 m però pot arribar a superar els 5 m. Font i Quer (1980) esmenta un exemplar plantat al parc de la Ciutadella (Bracelona) provinent del riu Besòs, que tenia una alçada de 10 m, desconeixem si viu encara a l'actualitat.

Detall de la inflorescència d'aloc, vores de l'Ebre, Flix, setembre de 2012

Les fulles són oposades i palmaticompostes amb pecíol de fins a poc més de 5 cm i de 5 o 7 folíols enters i aguts  de fins a 12(13) x 2(2,5) cm; són verds a l'anvers i grisencs al revers. L'aspecte recorda les fulles del cànem però amb els folíols enters.

Detall de la inflorescència d'aloc, vores de l'Ebre, Flix, agost de 2012

Les flors estan agrupades en verticil·lastres en forma de cimes paniculoides terminals a les branques que surten de les aixelles de les fulles; el calze té (2)5 dents de poc més de 3 mm, la corol·la és blava -existeixen alguns exemplars albins- i amb 5 pètals de fins a 10 mm de longitud, té 4 estams més llargs que la corol·la. Floreix del juny al setembre.

Inflorescència fructificada d'aloc, vores de l'Ebre, Flix, setembre de 2012

Detall de la inflorescència fructificada d'aloc, vores de l'Ebre,
Flix, setembre de 2012

El fruit és una drupa esfèrica, verda que esdevé negrosa quan madura; sobresurt del calze que queda al fruit.

Vegetació de ribera, a la freta alocs florits, vores de l'Ebre, Flix, setembre de 2012

Viu a la riba de l'Ebre, rarament hi ha poblacions als bosquetons de ribera. A la nostra comarca hi ha un trànsit entre els alocars (Vincetum agni-casti) verdaders dels rius del nord de Barcelona i les comunitats de baladres de les rambles del sud de l'Ebre. Alguns exemplars es desenvolupen bé en altres corrents d'aigua a la comarca però són més rars. No penetra gaire cap a la part més continental, s'enrareix cap a Mequinensa.

Vegetació de ribera, a la dreta alocs florits, vores de l'Ebre, Flix, setembre de 2012

Com a ús medicinal els fruits es prenen en infusió i se li han donat propietats de tònic-aperitiu, diürètics, carminatiu i estimulants. Laguna, Dioscòrides i altres autors antics expliquen moltes històries i llegendes.

És planta molt olorosa i amb diferents olors a les fulles, a les flors i als fruits, és un fenomen força interessant.

Medicina popular

Vocabulari mèdic

• Anèmia: disminució de la concentració d'hemoglobina per sota dels valors que es consideren normals. L'hemoglobina és la proteïna encarregada de portar l'oxígen de l'aire que arriba als pulmons a totes les cèl·lules del cos, i es troba dins dels glòbuls vermells, a la sang. És molt freqüent i causa, quan no és gaire greu, cansament i debilitat.
• Antidiarreic: que atura o fa més lleu la diarrea.
• Antiespasmòdic: substància que relaxa la musculatura, que actua contra els espasmes. 
• Aperitiu: que estimula la secreció gàstrica i ajuda a la digestió dels aliments, que combat les obstruccions intestinals.
• Ascites: acumulació de líquid a la cavitat peritoneal (espai que hi ha entre els òrgans abdominals i les parets de l'abdomen). Es veu, sobretot, en problemes greus de fetge.
• Astringent: que produeix constricció i sequedat a l'aplicar-se a la pell, de manera que té propietats cicatritzants, antihemorràgiques, antiinflamatòries i desinfectants.
• Carminatiu: que afavoreix l'expulsió de gasos que es formen a l'intestí i redueix els espasmes intestinals. 
• Diarrea: alteració en l'evacuació de femta o excrements que fa que siguin de consistència més tova i, fins i tot, líquida. A més, també augmentea les vegades que s'evacua. 
• Diürètic: que provoca l'eliminació d'aigua i sodi del cos a través de l'orina, que fa orinar. Utilitzat sobretot per tractar la hipertensió arterial i, en general, malalties que comporten retenció de líquids. Pot provocar deshidratació per la gran pèrdua de líquids.
• Escorbut: falta de vitamina C per manca de menjar aliments rics en aquesta vitamina, sobretot fruita i verdura. Els símptomes són inflamació de les genives, hemorràgies a pell, a articulacions, a músculs (que provoquen dolor intens a tot el cos), entre altres. Es cura amb l'aport suficient de vitamina C. Se solia veure en mariners que passaven llargues temporades a alta mar i, per tant, no tenien accés a fruites i verdures fresques.
• Fasciolasi: la Fasciola hepatica és un platelmint trematode, causant d’una zoonosi (infecció parasitària d’animals que pot ser transmesa a l’home), la fasciolasi. És una de les malalties parasitàries més importants dels remugants domèstics. La WHO (World Health Organization) estima que més de 2,4 milions de persones estan infectades per la Fasciola hepatica i que cap continent n’està lliure. Durant el seu cicle vital parasita diferents hostes segons el seu estadi. L’hoste final (on l’adult viu) són animals herbívors o l’home, l’hoste intermediari (on viuen les larves) són els cargols d’aigua, i el portador (on formen quists) són plantes com el cas del creixen, que transmeten la infecció quan són ingerides.
  Afecta, sobretot, el fetge. Té una fase assimptomàtica d’incubació de dies o mesos seguida d’una fase aguda, que dura entre 2 i 4 mesos i en la qual el paràsit penetra intestí i peritoneu fins arribar al fetge i a les vies biliars provocant febre, nàusees, inflamació hepàtica, erupcions cutànies i dolor abdominal. Finalment hi ha una fase crònica, que comença quan el paràsit arriba a les vies biliars on produeix ous, alliberats a l’intestí a través de la bilis de manera que són evacuats completant el cicle del platelmint. En aquesta fase podem trobar pancreatitis, dolor abdominal intermitent, icterícia, anèmia, pancreatitis i colelitiasi. A llarg termini pot provocar fibrosi hepàtica.
• Helicobacter pylori: és un bacteri que podem trobar a l'estómac i a la primera part de l'intestí prim. Més de la meitat de la població està infectada per l'H. pylori, és a dir, el tenen al seu tracte digestiu, on, si no es tracta amb antibiòtic, continua vivint i provoca gastritis (inflamació de l'estómac) que, en la majoria de les persones (80%) no és simptomàtica, i, en aquest cas, no cal tractar-lo. En altres casos, aquest bacteri pot provocar úlceres pèptiques (llaga a l'estómac o al duodè), i, a més a més, al provocar inflamació, fa que es tingui més risc de patir càncer d'estómac. Robin Warren i Barry Marshall van ser guardonats l'any 2005 amb el premi Nobel de Fisiologia i Medicina pel descobriment de l'H. pylori com a causant de gastritis i úlceres pèptiques.
• Hipolipemiant: substància capaç de disminuir el nivell de lípids en sang. La hiperlipèmia és l'augment de lípids (colesterol, triglicèrids) en sang per sobre de nivells normals, i és un factor de risc molt important per les malalties cardiovasculars, cerebrovasculars, etc.
• Parasimpaticolític: també dit anticolinèrgic, que contraresta les accions del sistema nerviós parasimpàtic (o del seu transmissor, l'acetilcolina). Són substàncies naturals anticolinèrgiques els alcaloides escopolamina, atropina i hioscinamina.
• Purgant: que fa anar de ventre, que provoca l'evacuació del contingut intestinal.
• Taní: substància que es troba en diferents vegetals (sobretot en fulles, fruits immadurs i escorça) i que característicament conté fenols. S'usa en el camp medicinal com a astringent i en el tractament de cremades.
• Tenífug: que té la propietat d'eliminar o expulsar la tènia del tracte intestinal.
• Vitamina A: també coneguda com a retinol.  La trobem en productes animals (fetge, ous, formatge) o el nostre cos la sintetitza a partir de substàncies que es troben en fruites i verdures (les que són de color taronja, per exemple). Quan hi ha falta de vitamina A, entre altres, apareixen problemes de visió i ceguesa nocturna que, amb el temps, pot acabar amb ceguesa total.
• Vulnerari: que a l'aplicar-se sobre una ferida n'accelera la seva curació. 

Jonc boval

Scirpus holoschoenus L., Sp. Pl.: 49 (1753)
≡Scirpoides holoschoenus (L.) Soják in Čas. Nár. Mus., Odd. Přír. 140: 127 (1972)
=Holoschoenus romanus (L.) Fritsch

Inflorescència de jonc boval, marge esquerre de l'Ebre a la Boca Bovera,
Flix, setembre de 2012

El jonc boval és una planta herbàcia, perenne, amb rizomes, que forma mates denses ben arrelades; supera en general el metre d'alçada, encara que poden fer mates de mida inferior.

Les fulles estan reduïdes a beines i són imperceptibles a la pràctica. La tija és l'encarregada de fer la funció clorofílica.

La inflorescència està formada per glomèruls de 5-10 mm de diàmetre disposats al capdamunt de curts peduncles que sovint no superen els pocs centímetres; té una bràctea erecta de fins a uns 30 cm que té l'aspecte de la continuació de la tija i molt punxenca. Els glomèruls agrupen espiguetes d'uns 5x4 mm aproximadament.

Jonc boval en flor, la Fatarella, Vall de Sant Francesc, Alta Ribera d'Ebre,
Catalonia, 23 de juny de 3013

Inflorescència de jonc boval, marge esquerre de l'Ebre a Riba-roja, setembre de 2012

Les espiguetes tenen unes glumes que protegeixen les flors que tenen 3 estams de fins a 8 mm i estils de poc més de 2 mm. Els fruits són aquenis esferoïdals subtrigons diminuts de poc més d'1x0,8 mm, foscos i brillants. Floreix del març al novembre.

Habita els herbassars, prats i altres terrens humits, de vegades anegats o inundats i, en determinats períodes, amb una certa sequera al sòl preferentment una mica arenós. És planta comú a tota la comarca.

Existeix una ampla variabilitat en aquesta espècie però nosaltres hem observat una certa homogeneïtat en les poblacions observades.

Jonca marítima

Scirpus maritimus L. subsp. maritimus
=Bolboschoenus maritimus (L.) Palla 

Inflorescència de la Jonca marítima, espiguetes i bràctees divergents, Illa dels Xops al Riu de Baix, Flix, setembre de 2012

Planta herbàcia perenne, amb rizoma ben desenvolupat de mig cm de diàmetre que sovint està per sota del nivell freàtic; té la tija trígona i erecta al capdamunt de la qual té una inflorescència en forma de panícula fasciculada compacta i amb bràctees semblants a les fulles i patents de fins a 30 cm; de vegades supera el metre.

Inflorescència de la Jonca marítima,  Illa dels Xops al Riu de Baix, Flix, setembre de 2012

Té les fulles planes de fins a 10 mm d'amplada, de llargada variable però normalment no superen la llargada de la planta.

Grup d'espiguetes de la Jonca marítima,  Illa dels xops al Riu de Baix, Flix, setembre de 2012

Les espiguetes tenen els peduncles molt curts o inexistents i es troben agrupades en nombre de 4-5 per cada glomèrul o grup al capdamunt de cada branca de la inflorescència; les espiguetes poden superar els 20 mm de llarg, són groguenques i es tornen marronoses al madurar.

Detalls d'espiguetes de la Jonca marítima,  Illa dels xops al Riu de Baix,
Flix, setembre de 2012

Les flors estan protegides per les glumes que no solen tenir més de 7 mm de llarg, tenen una aresta a la punta i vàries dents als costats de l'aresta; té 3 estams amb les anteres groguenques  i els fruits són núcules  d'uns 3 mm.

Hàbitat de la jonca marítima amb salicària florida al centre,  Illa dels xops al
Riu de Baix, Flix, setembre de 2012

Viu a les jonqueres helofítiques, a les vores d'aigua una mica salinitzada i als canyissars; té el seu òptim a la comunitat que hi dóna nom, l'Scirpetum maritimi-littoralis. Fora de la part més continental sols la trobem a la vora dels cursos d'aigua, principalment a l'Ebre.

És una planta amplament distribuïda a tota la mediterrània i a gran part d'Europa, s'estén més enllà de l'Índia.

Sembla ser que la raça que predomina és la var. compactus (Hoffm.) Meyer, de peduncles molt curts i inflorescència compacta.

Àster barceloní

Aster squamatus (Spreng.) Hieron

= A. barcinonensis Sennen

= Symphyotrichum squamatum (Spreng.) G. L. Nesom.

Àster barceloní, visió general i detalls, Boca Bovera, Flix, setembre de 2012

L'aster barceloní és una planta herbàcia perennant que sovint pot arribar al metre d'altura quan creix en sol ufanós; fa una tija poc fullosa i poc pilosa amb poques ramificacions, sovint la tija principal viu varis anys.

Detall del capítol amb les flors ligulades blanques i les tubuloses grogues d'aster barceloní, Flix, octubre de 2012

Inflorescència i detall lateral dels capítols d'aster barceloní, Flix,
octubre de 2012

Tija i fulles d'aster barceloní, Flix, octubre de 2012

Àster barceloní, fulla, Boca Bovera, Flix, setembre de 2012

Les fulles són lanceolades, verdes per ambdues cares i amb els marges enters o dentats; són glabres o, de vegades, amb alguns pèls llargs; no passen dels 2 cm de llargada.

Àster barceloní, visió general, Boca Bovera, Flix, setembre de 2012

Les flors estan agrupades en forma de capítols agrupats en panícules amples i laxes. Sovint trobem a la mateixa panícula capítols amb diferents estats de maduració.

Àster barceloní, capítols madurs amb llavors, Boca Bovera, Flix, setembre de 2012

Els capítols són prims i allargats, de fins a 1 cm, i estan protegits per bractees herbàcies aplicades abans que s'obri el capítol. Les flors exteriors són femenines i tenen diminutes lígules blanques; les flors centrals són hermafrodites i tubuloses també blanques; el fruit és un aqueni culminat per un plomall o papus que fàcilment s'enduu el vent, dispersant les llavors.

Àster barceloní, visió general al seu hàbitat, Boca Bovera, Flix, setembre de 2012

Habita herbassars humits i nitròfils però també la podem trobar, com és el cas de la imatge anterior, en escletxes de roca vora l'Ebre en indrets temporalment inundats.


És una planta originària de Sudamèrica i de la part sud d'Àmerica del nord. Ha esdevingut una mala herba que ha colonitzat moltes regions del món ocupant hàbitats més o menys  humits. Bolòs & Vigo (1995) esmenten la seva introducció a la regió mediterrània pels volts de 1910.

A la nostra comarca és planta comú. Ja la vam detectar com a abundant durant els anys 80 i les poblacions semblen estabilitzades.

Bibliografia

Bibliografia

• Anthos on line. http://www.anthos.es.
• Benedí, , C. & J. Güemes. 2009. Chaenorhinum (DC.) Rchb. in Benedí, C. & al. (eds.) Flora Iberica Vol XIII. Plantaginaceae-Scrophulariaceae. 167-198. RJBM (CSIC). Madrid.
• Boldú, A. 1975. Estudio floristico y fitogeográfico de la zona comprendida entre los montes de Prades i el rio Segre. Tesi doctoral inèdita. Fac. Farmàc. U.B. Barcelona.
• Boldú, A. et Molero, J. 1979. Aportacions respecte a la distribució i límits d’algunes de les espècies mediterràneo-estepiques a Catalunya. Butll. ICHN, Sec. Bot. 3: 95-110. Barcelona.
• Bolòs O. & Vigo J. 1984-2001. Flora dels Països Catalans. Vols. I-IV. Editorial Barcino. Barcelona.
• Bolòs O. & al. 2005. Flora Manual dels Països Catalans. 3a edició. Editorial Pòrtic. Barcelona.
• Boscaiu, MJ, Riera, E. Estrelles & J. Güemes. 1997. Números cromosomàticos de plantas occidentales, 751-756. Anal. Jard. Bot. Madrid 55:430-431.
• Carpinella, M.C. & al. 2007. in J. Amer. Acad. Dermatology 56(2): 250-256 (2007).
• Castroviejo, S. (coord. gen.). 1986-2012. Flora iberica 1-8, 10-15, 17-18, 21. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.
• Castroviejo, S. 2008. Cyperus L. i Luceño, M., S. Castroviejo & P. Jiménez Mejías (eds.) in Flora iberica 18: 26. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.
• Defagó, M & al. 2006. in Fitoterapia (Milano) 77(7-8): 500-505 (2006).
• Devesa, J. A. & S. Talavera. 1980. Revisión del género Carduus (Compositae) en la Península Ibérica. Dep. Bot. Univ. Sev. Sevilla [ISBN 85-7405-207-6].
• Euro+Med (2006-): Euro+Med PlantBase - the information resource for Euro-Mediterranean plant diversity. Published on the Internet http://ww2.bgbm.org/EuroPlusMed/ [accessed viii/2013 to --].
• Flora Europea on line. The data provided here have been extracted from the digital version of the Flora Europaea, the full version of which is held in the PANDORA taxonomic data base system at the Royal Botanic Garden Edinburgh.
• Fernández Casas, F.J. & F.J. Lloret i Sabaté. 2012. Narcissorym Notulae XXXIII. Adumbrationes ad sumae editione 42 (1-16). [20 Nov 2012]. Madrid.
• Fernández Casas, F.J. & F. J. Lloret i Sabaté. 2012. El grano de pol·len en Narcissi (Amaryllidaceae). Fontqueria 56(28): 253-254 [11 Ene 2012]. Madrid.
• Folch i Guillèn, R. 1981. La vegetació dels Països Catalans. Ketres Editora. Barcelona.
• Font i Quer, P. 1950. Flórula de Cardó. Barcelona.
• Font i Quer, P. 1960. Botánica pintoresca. Editorial Ramón Sopena, S.A. Barcelona.
• Font i Quer, P. 1979. Iniciació a la Botànica.  Editorial Fontalba. II edició. Barcelona.
• Font i Quer, P. 1962. Plantas medicinales. El Dioscórides renovado.  Editorial Labor. I edición. Barcelona.
• Just, M.J. & al. 1998. Anti-inflammatory activity of unusual lupane saponins from Bupleurum fruticescens. Planta Med. 64 (5): 404-7. [Universitat] València.
• Lastra Valdés, H & Rosario Piquet García. 1999. Calendula officinalis. Rev Cubana Farm v.33 n.3 Ciudad de la Habana sep.-dic. 1999 (Revista Cubana de Farmacia versión On-line ISSN 1561-2988) [Consulta: 28-I-2013].
• Lloret i Sabaté, F.J. & F.J. Fernández Casas. 2009. Narcissus x Cardonae (Amaryllidaceae). Nuevo mesto silvestre. Fontqueria 56(1): 5-13. Madrid [19 May. 2009].
• Masclans, F. 1966. Flora del Segrià i l'Urgell a la plana occidental catalana. Inst. Est. Cat. Barcelona.
• Masclans, F. 1977. Guia per conèixer els arbres. IV edició. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona.
• Masclans, F. & Batalla, A. 1972. Flora de los montes de Prades. Continuación. Collect. Bot. (Barcelona) 8: 63-200.
• Mateu-Adrés, I. & S. Figueres. 1998. Breeding system of three taxa of Chaenorhinum (DC.) Rchb. (Scrophulariaceae) of the Iberian Peninsula. Ch. origanifolium (L.) Fouur. subsp. cadevallii (Bolòs, O. & J. Vigo) Lainz, Ch. origanifolium (L.) Fouur. subsp. crassifolium (Cav.) Rivas Goday & Borja & C. tenellum (Cav.) Lange. Acta Bot. Gallica. 145:69-79.
• Molero, J. 1976. Estdio florístico y fitogeográfico de la Sierra del Montsant y su área de influencia. Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona. Tesi doctoral inèdita.
• Montserrat, P. (1964). Flora de la cordillera litoral catalana (porción comprendida entre los ríos Besòs y Tordera) Conclusión. Collect. Bot. (Barcelona) 6: 387-453

• Morales, R. 1993. Erophyla DC. in Flora Iberica VIII: 74-76. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.
• Navarro, C & F. Muñoz Garmendia. Melia L in Flora Iberica IX: en prensa. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.
• Nuet, J. & al. 1991. Vegetació de Catalunya. Eumo Editorial. Vic.
• Paiva, J. 2008. Myrtus L. in Flora Iberica 4: 222-224. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.
• Pijadas Salvá, A. 1993. Capsella Medik., in Flora Ibèrica 4: 242-244. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.
• Rovira, A.M. & Molero, J. 1983. Aportacions a la flora transibèrica (Terra Alta, Ribera d'Ebre i Baix Ebre). Collect. Bot. 14: 557-561. Barcelona.
• Rovira, A.M. 1986. Estudi fitogeogràfic de les comarques catalanes compreses entre els Ports de Beseit, el riu Ebre i els límits aragonesos. Tesi doctoral (inèdita). Facultat de Farmàcia. Universitat de Barcelona. Barcelona.
• Sàez, L. & al. 2010. Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya.  Argania editio. Barcelona.
• Tropicos on line. Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. [data].
• Vayreda, E. 1902. Plantas de Cataluya. Anales Soc. Esp. Hist. Nat. 30:491-582.
• Vallés i Xirau, J. (dir.). 2009. «Noms de plantes.». Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. (Diccionaris en Línia).

Actualitzat en data: 24 d'agost de 2013, 23:15 h

Server

Sorbus domestica L.

Un server als marges d'un bancal abandonat vora un bosquetó de roure valencià, La Palma d'Ebre

El server és un petit arbre de la família de les rosàcies molt proper a les moixeres, pereres i pomeres; té les rames patents o una mica erectes. A la nostra comarca supera amb dificultat els 5 m. És de fulla caduca a l'hivern i les gemmes no són piloses però si una mica viscoses, d'un verd glauc; l'escorça és grisenca i llisa de jove però es va escardant i es torna molt crivellosa de vell.

Rames i fullam d'un server, La Palma d'Ebre

Les fulles són compostes, fins poc més de 20 cm de llargues i imparipinnades amb uns 5-8 parells de folíols d'uns 5 x 2 cm, oblongs o lanceolats, serrats, pilosos al brotar però que es tornen glabres quan estan ben desenvolupades les fulles.

Fruit i fulles d'un server en fruit, La Palma d'Ebre

Les flors no arriben als 2 cm de diàmetre i s'agrupen en petits ramells corimbiformes que surten a l'aixella de les fulles, el calze és pilós i té 5 dents, els 5 pètals lliures són blancs, té fins a 20 estams i 5 estils i estigmes.

El fruit, la serva, és piriforme -té forma de petita pera-, és verd de petit, es torna groguenc amb  la maduració i, finalment, es torna fosc; fa uns 2´3 cm, és fat i una mica astringent; té 2-3 llavors de fins a 10 mm de llarg.

Rames d'un server en fruit, La Palma d'Ebre

Viu de forma natural als marges de boscos clars de roure valencià i baixa per les torrentades amb més humitat ambiental de la que li poden donar les pinedes de pi blanc; l'hem vist abundant en alguna valladeta de la serra de la Fatarella i dispers per tot el territori, més comú cap a la Serra del Tormo, els plans d'Almatret, la Punta de la Cana, etc.

És de distribució mediterrània del nord amb alguna localitat escassa al nord d'Àfrica.

El fruit és comestible, però com ja hem comentat una mica fat i astringent si no és ben madur.

Antigament es plantava a les raconades vora els trossos cultivats per menjar el fruit en temps de penúries.

En medicina popular s'ha usat el fruit per les seves propietats astringents o antidiarreiques i emolients, o sigui com a protector de la pell i les mucoses externes i internes.

Ruac

Ononis tridentata L.

Mata de ruac en sòl guixenc, Vinebre, Alta Ribera d'Ebre, Catalunya

El ruac és una mata llenyosa molt ramificada de la família de les fabàcies -o papilionàcies-, les tiges són més o menys erectes i una mica piloses; sovint supera 1 m.

Rama fullosa amb els folíols dentats a l'àpex, Vinebre, Alta Ribera d'Ebre, Catalunya

Fulles compostes, amb 3 folíols de fins a 20 x 5 mm, de forma espatulada, suculents (carnosos) amb 3-5 dents apicals i amb un nervi poc visible i pecíol molt curt amb 2 estipules a la base que l'envolten en forma de beina.

Flors i fulles de ruac, Vinebre,  Alta Ribera d'Ebre, Catalunya

Les flors estan agrupades en petits raïms, sovint de 2-4 flors; creixen sobre peduncles d'1 cm de llarg aproximadament que tenen pèls glandulosos. A la base té una bràctea d'uns 5 mm; la corol·la de fins a uns 15 mm té les peces florals blanquinoses i amb els àpexs rosats o una mica violacis, els sèpals no arriben a 1 cm de llargada. Floreix des del maig fins al setembre i sovint podem trobar a la mateixa planta flors obertes i fruits madurs.

Fruit, a l'esquerra i flors de ruac, Vinebre,  Alta Ribera d'Ebre, Catalunya

Flor papilionàcia de ruac en vista lateral, Vinebre,  Alta Ribera d'Ebre, Catalunya

Fruit amb els pèls glandulosos ben visibles, Vinebre,  Alta Ribera d'Ebre, Catalunya

El llegum, fruit típic de la família, és com el calze i el peduncle cobert de pels glandulosos que es fan enganxosos al tacte; és pèndul sobretot quan madura, arriba als 2 cm de llarg i poc més de 50 mm d'ample, té 2(3) granes com a màxim d'uns 2,5 mm.

Rama de ruac amb flors i fulles, Vinebre,  Alta Ribera d'Ebre, Catalunya

Viu als costers i talussos guixencs sovint barrejats amb margues. És una planta indicadora de sulfat de calci (guix) que al país s'anomena "sal de moro". Dóna nom a un tipus de vegetació anomenant Ononidetum tridentatae dins les brolles de romer i xipell (Rosmarino-Ericion)

És més aviat rar i localitzat, encara que l'hem observat a tots els municipis de la nostra comarca; rarament l'hem localitzat per sota del 60 m.

És una planta que es distribueix per l'oest de la mediterrània.

No en tenim notícia, d'usos medicinals.

Lledoner

Celtis australis L.

Lledoner adult en fruit a final d'estiu, La Palma d'Ebre

Arbre de fulla caduca de la família de les ulmàcies com l'om de fulla petita, té l'escorça llisa i grisenca i la capsada arrodonida o ovoide; és molt ramós. A la nostra zona no supera els 15 m.

Grupet de lledoners en una valladeta vora rierol, La Palma d'Ebre

Les fulles són asimètriques com el cas de l'om, lanceolades, dentades i aspres al tacte de fins a 15 x 5 cm i amb el pecíol de fins a poc menys de 2 cm. Les flors són de 2 tipus, les unes masculines i les altres femenines amb 5 tèpals curts i 5 estams; l'ovari s'allarga amb l'estil que es divideix en 2 estigmes.

Fullam i fruits immadurs de lledoner, La Palma d'Ebre

El fruit en forma de drupa és el lledó, de poc més d'1 cm de diàmetre i d'un verd groguenc, que es torna negrós a la maduresa, és comestible. El lledoner floreix a la primavera i fructifica a l'estiu; el fruit madura ja entrada la tardor.

Fruits immadurs de lledoner, La Palma d'Ebre

Fruits madurs de lledoner, La Palma d'Ebre

És una espècie cultivada des de fa segles i viu vora masies; és subespontani i perdura molts anys en indrets una mica humits, petites vallades o vores de rierols.

De manera subespontània l'hem vist, encara que rarament, des de Faió i Mequinensa fins a Vinebre.

El fruit és comestible però una mica fat i amb molt pinyol i poca carn.

És un bon arbre d'ombra densa, però a la nostra comarca fa falta regar-lo per tal d'obtenir una bona densitat de fullam. Les branques s'han fet servir per fer forques i d'altres estris de pagès.

En medicina popular s'ha usat, sobretot el fruit, com a astringent i per regular el flux menstrual a les dones.