Arítjol

Smilax aspera L.

Fruit d'arítjol en procés de maduració durant l'agost, cap a la punta de l'Home, la Fatarella

L'arítjol és una liana o planta enfiladissa dioica, espinosa i glabra (sense pèls), amb rizoma i tiges ramificades espinoses i entortolligades. El rizoma és divideix en nombroses tiges subterrànies; creix sobre altres plantes fixant-s'hi amb circells que surten de la base de les fulles; pot arribar a superar els 10 m.

Rama d'arítjol creixent sobre coscoll, la Fatarella

Les fulles són alternes, dures i lluents, amb el limbe, que sovint supera els 8 cm, cordiforme i espinós i el pecíol pot fer fins a 2 cm i té 2 circells a la base. Les flors masculines i femenines estan en diferents peus; tant les unes com les altres tenen les peces florals en nombre de 6 i 3 en el cas de l'ovari. El fruit és una baia vermella que de vegades es torna negra i no sol passar dels 8-10 mm de diàmetre. Cada baia té 3 pinyolets si maduren tots; el gust dels fruits és una mica fat. Floreix des del juny fins a finals de novembre i els fruits maduren a partir de final d'agost fins entrat l'hivern.

Rama d'arítjol creixent sobre coscoll, amb circells i fulles seques, la Fatarella

Viu als carrascars i garrigues, sobretot als llocs obagosos i més ombrívols. És planta mediterrània comú i de vegades abundant a la comarca.

S'hi han diferenciat diverses varietats depenent de la fulla. A la comarca hi podem trobar la varietat altissima de limbe foliar gran i ample i amb poques espines, i la varietat aspera amb el limbe més estret i molt espinosa. Sovint les formes són intermèdies.

És el que en castellà s'anomena zarzaparrilla; això no obstant, les que s'han fet servir amb usos medicinals són les "zarzaparrilles" americanes.

Coscoll

Quercus coccifera L.

Fulles punxenques de coscoll, les Valls, Flix

El coscoll, també anomenat garric, és un arbust de la família de les fagàcies, que rarament supera els 2 m, encara que, de vegades, en exemplars vells, té forma de petit arbre i supera aquesta alçada. És de la família del faig i del gènere de les carrasques (fulles persistents) i dels roures (fulles marcescents o caduques a l'hivern). La seva escorça és fina, llisa i grisenca.

Rama de coscoll amb una gla verda que sobresurt de la cúpula, cap a la punta de l'Home, Riba-roja

Té les fulles verdes i lluents i sense pèls que fan fins a 4 cm de llargada i tenen un pecíol petit; són ovades i ondulades i les vores amb dents espinoses.

Rama de coscoll amb glans verdes que no sobresurten gaire de les cúpules, al mes d'agost cap a la punta de l'Home, Riba-roja d'Ebre

Té les flors masculines agrupades en ramells anomenats aments i les femenines en inflorescència separada, com és el cas dels altres components del gènere Quercus. El fruit és una gla que, de vegades, no sobresurt massa de la cúpula. Està en flor des de final de març fins al maig.

Detall de la gla, cap a la punta de l'Home, Riba-roja

La cúpula que porta la gla està recoberta d'esquames llargues i rígides, patents o corbades; un cop madura, la gla es desprèn de la cúpula, s'asseca i queda a les rames durant un cert temps.

Cúpula seca de la temporada anterior, cap a la punta de l'Home, Riba-roja

Gla madur de coscoll, Flix vers la Palma, Vingalis, novembre de 2012

Gla madur de coscoll, Flix vers la Palma, Vingalis, novembre de 2012

Viu a les garrigues a les quals dóna el nom, també en comunitats convivint amb el xipell i el romer, amb les mates o amb l'arçot, entre d'altres espècies. És una planta de distribució mediterrània molt comú i abundant a la nostra comarca.

Les escorces de les espècies del gènere són riques en tanins, bàsicament àcid quercitànic, i es feien servir per curtir pells. Per la seva composició són també astringents; l'escorça bullida i macerada  es fa servir per curar llagues i hemorroides. El seu ús per via digestiva s'ha d'evitar. Les escorces de la carrasca o del roure són de millor qualitat pel que fa a la seva composició química. Molt rarament i en temps de guerres i penúries s'ha utilitzat la gla per fer farina per al consum humà.

Olivarda

Dittrichia viscosa (L.) Greuter
(=Inula viscosa Aiton)

Plantes d'olivarda en floració primerenca a l'agost, Riba-roja d'Ebre

L'olivarda és una planta de base llenyosa que arriba a 1 m, ramificada des de la base i amb fulles molt abundants. Les tiges culminen en la inflorescència que és un raïm de capítols; està coberta de pèls i és molt enganxosa a causa de les glàndules que cobreixen tota la planta; l'olor no és gaire agradable i les fulles són de gust amargant.

Detall de les fulles, talús pedregós vora l'Ebre, Garcia

Les fulles densament disposades a la tija són lanceolades i no tenen pecíol; per contra, tenen dues orelletes a la base que envolten parcialment la tija; les vores són dentades i ondulades.

Rama terminal amb inflorescències (capítols) en raïm, Flix

Les flors estan agrupades en capítols envoltats per bràctees enganxifoses. El conjunt està disposat a la part alta de les rames en forma de raïm; les flors exteriors tenen una llengüeta amb 3 dents i les interiors tenen forma de tub amb 5 dents. Els fruits fan poc més de 2 mm i estan culminats per una coroneta d'on surt el papus, conjunt de pèls que ajuda a la dispersió del fruit mitjançant el vent. La floració comença a mitjan agost i s'allarga fins ben entrada la tardor.

Detall de rama terminal amb inflorescències (capítols) en raïm, Flix

Habita els descampats erms, les vores de camins i d'altres vies de pas; colonitza terres remogudes i talusos. És molt comuna i abundant a la nostra comarca.

Font i Quer, al llibre el Dioscorides renovado, esmenta que a Algèria s'utilitza pel tractament del paludisme i malalties de les vies urinàries i que altres autors afirmen ser planta fatal per les cabres; també comenta que al País Valencià s'utilitza com a vulnerària. És recomanable utilitzar-la sols per a ús extern.

Barballó o espígol comú

Lavandula latifolia Medik.

Inflorescència amb les flors labiades de l'espígol, Riba-roja d'Ebre

L'espígol és una mateta llenyosa molt petita que, en estat vegetatiu, no arriba als 40 cm; a la primavera treu les tiges herbàcies que floreixen i que poden arribar a superar 1 m. Tota ella coberta d'una pilositat blanquinosa. La tija florífera és de secció quadrada i ramificada.

Fulles estretes i allargades d'espígol, molt oloroses, Ascó

Les fulles oposades són lanceolades i fan fins a 6 cm de llarg per poc més d'1 cm d'ample les més grosses; són piloses amb els pèls estrellats i recobertes de diminutes glàndules que porten l'oli essencial que li dóna l'olor característic.

Inflorescència amb flors obertes i fructificades, i les bràctees primes i allargades
característiques d'aquesta espècie, la Fatarella

La inflorescència té forma d'espiga i les flors estan agrupades en verticil·lastres i protegides per bràctees primes i allargades. Les flors són molt oloroses i atreuen els insectes que són els encarregats de la pol·linització. Tenen els pètals soldats en forma de tub i la corol·la presenta dos llavis molt evidents; el calze té els sèpals soldats i amaga el fruit al seu interior. El fruit (núcules) està dividit en quatre parts. Encara que la floració es pot avançar o allargar, l'espígol sol estar florit durant els mesos de juliol i agost.

Inflorescència amb flors obertes vistes lateralment  i les bràctees primes i allargades
 característiques d'aquesta espècie, la Fatarella

Viu als matollars aclarits sovint en sòl pedregós o, fins i tot, rocós; més rarament a les brolles de xipell i coscoll. És comú a la nostra comarca amb preferència per les zones més altes.

És molt semblant a l'espigol ver (L. angustifolia) d'aroma més fi que el barballó. Les dues espècies es cultiven per extreure'n els olis essencials per a perfumeria i altres usos. Encara avui s'utilitza entre els ocellaires per ajudar en la muda i en les possibles infeccions de caderneres, verderols, gafarrons, etc. També s'utilitza en infusió com a digestiu, pel mal de panxa; com a estimulant i com a desinfectant de la gola, en glopeig; en maceració amb alcohol s'utilitza per fer fregues i també com a relaxant en un bany corporal amb infusió a l'aigua. No obstant això les propietats de l'espígol ver són més accentuades.

Xereix aferradís

Setaria verticillata (L.) Beau

Espiga i fulla de xereix aferradís, Vinebre

El xereix aferradís és una herba anual de la família de les gramínies, creix erecta i de manera cespitosa, sovint fa més de 40 cm d'alçada.

Espiga i fulla de xereix aferradís, Vinebre

La inflorescència és allargada i molt aspra si es passa els dits de dalt a baix; aquest fenomen és degut a que les setes de les flors tenen denticles retorsos els quals s'adhereixen fortament a la roba i és molt difícil de netejar-la de les llavors. És així com les llavors es transporten. Aquest fenomen de dispersió de les llavors per part dels animals s'anomena zoocòria. La inflorescència, encara que densa, sovint està interrompuda i s'hi endevinen grups de flors en verticils, sobretot quan encara les flors no han madurat. Floreix cap a l'estiu i fins ben entrada la tardor.

Tija amb nus i fulles de xereix aferradís, Vinebre

Les fulles són estretes, allargades i amb els nervis paral·lels com a totes les gramínies. La part basal és una beina que tanca la tija i, entre la beina i el limbe, té unes petites orelletes ciliades. A la base del limbe hi ha una lígula que no passa dels 2 mm.

Viu als horts, camps de regadiu i als herbarssars de les vores dels camps i camins; és a dir, és una herba ruderal a qui agraden els sòls nitrogenats i al menys una mica humits. Ésta considerada com una mala herba i és dificil d'eradicar.

És molt comú i abundant a tota la comarca.

Lletsó de paret, llicsó

Sonchus tenerrimus L.

Planta de lletsó en un erm, Flix, Vingalis de Lloret, desembre de 2012

El lletsó de paret és una herba perenne o, més rarament, anual, de la família de les compostes, glabra, erecta, ramificada, fràgil, amb làtex blanc abundant; de vegades supera el mig metre d'alçada.

Fulla auriculada de lletsó en un erm, Flix, Vingalis de Lloret, desembre de 2012

Fulles auriculades, amplexicaules, dentades, pinnatipartides o pinnatisectes, anvers verd clar i revers glaucescent; els segments foliars són de formes variables però amb la base estrangulada; aurícules allargades i agudes.

Tija de lletsó en flor, Flix, Vingalis de Lloret, en un erm, desembre de 2012

Inflorescència de lletsó en un erm, Flix, Vingalis de Lloret, desembre de 2012

Inflorescència amb varis capítols al capdamunt; receptacles sense bràctees; base del capítol i gemmes axil·lars amb un toment blanquinós; bràctees més llargues que el tub de la corol·la disposades en diverses fileres, verdes amb un voraviu negrós.

Capítol floral de lletsó en un erm, Flix, Vingalis de Lloret, desembre de 2012

Flors ligulades, grogues, les exteriors una mica més llargues que les centrals; estil i estigma d'un marró clar o verdós.

Receptacle sec amb les bràctees d'un capítol floral de lletsó en un erm, Flix, Vingalis de Lloret, desembre de 2012

Fruit -aqueni rugós- amb plomall (papus) de lletsó en un erm, Flix, Vingalis de Lloret,  desembre de 2012

Fruit en aqueni bru clar, solcades longitudinalment i rugoses transversalment, de 2,5 x 3,5 cm; papus blanc, amb pèls simples de fins a 8 mm.

Plantes de lletsó, Flix, Vingalis vers la Palma, vores d'un bancal, desembre de 2012

Habita les vores dels camps i les xarxes viàries, especialment comú a les parets i runams (Ruderali-Secalietea, Parietarietalia). És planta de distribució mediterrània.

Molt comú i, de vegades, abundant a tota la comarca.

Tant el lletsó de paret com alguns altres congèneres seus (Sonchus spp.) es menjaven en temps de penúries durant la guerra civil. S'ha considerat com a planta de propietats diürètiques i també s'anomena "pixallits".

Herba de Sant Roc

Pulicaria dysenterica (L.) Bernh.

Herba de Sant Roc, Flix

L'herba de Sant Roc és una planta perenne de la família de les compostes, té estolons subterranis i és molt pilosa en totes les seves parts, sovint supera els 5o cm però de vegades arriba 1 m, és molt ramificada.

Rameta amb les fulles superiors i els capítols florals, Vinebre

Les fulles son sèssils, és a dir que no tenen pecíol, les inferiors ja destruïdes durant la florida, les superior tenen dues aurícules que abracen la tija, són de color verd clar.

Capítols florals de l'herba de Sant Roc, Riba-roja vers Mequinensa

Les flors estan agrupades en capítols envoltats de bràctees, les flors exteriors son ligulades i les interior tenen forma de tub, totes són de color groc daurat.

Capítol floral, les flors exteriors són ligulades, Ascó

Els capítols recorden a les margarides però aquestes tenen les flors externes de color blanc, cada lígula representa una sola flor. El nom popular fa referència a la seva època de floració.

Capítol floral, les flors exteriors són ligulades, vista de les bràctees del capítol, Ascó

Les bràctees que envolten el capítol són molt estretes i també piloses com tota la planta, Els fruits (aquenis) tenen uns pèls anomenats papus que tenen com a funció la dispersió de les llavors pel vent, el que vulgarment s'anomena "angelets".

Viu als herbassar de la vora del riu, en llocs temporalment inundat, també en altres corrents corrents d'aigua, sèquies, etc.

S'ha vingut utilitzant en medicina popular com antidisentèrica per tractar les diarrees, també s'utilitza com a antihistaminica. Cal recordar que l'ús de les plantes com a medicines s'ha de tenir molta cura i sempre consultar a un metge titulat coneixedor de la medicina natural.