Magraner

Punica granatum L.

Magraner en fruit, Flix vers Riba-roja, vores de camí, setembre de 2010

El magraner és un arbust o petit arbre caducifoli molt ramificat des de la base, les rames són espinoses, rarament supera els 3 m però pot arribar als 5. Pertany com a gènere únic a la família de les punicàcies.

Fulla de magraner, Flix, Sebes, vores de camí i bancal, agost de 2012

Les fulles són oposades i lanceolades o oblongues de fins a 6 x 2 cm, glabres, lluents i una mica coriàcies, amb el nervi central molt marcat.

Magraner en flor, Riba-roja, les Valls, vores de camí i bancal, maig de 2010

Flor de magraner, Riba-roja, les Valls, vores de camí i bancal, maig de 2010

Flor de magraner, Riba-roja, les Valls, vores de camí i bancal, maig de 2010

Les flors són d'un roig ben viu i de fins a 4 cm de diàmetre amb la corol·la oberta; el calze d'uns 3 cm és dur i coriaci amb uns 5-7 lòbuls i la corol·la té el mateix número de pètals que superen poc als tèpals; els estams són molt nombrosos amb les anteres grogues i els filaments rojos. Floreix del maig al juliol.

Fruit (magrana) immadur de magraner, Flix, Sebes, vores de camí i bancal, agost de 2012

El fruit té la pell (pericarp) endurida, és vermellós, i pot arribar a més de 10 cm de diàmetre; té les granes agrupades amb lóculs, amb la part externa carnosa, prismàtica i translúcida i amb la llavor vermellosa al centre.

Magraner en fruit, Flix vers Riba-roja, vores de camí, setembre de 2010

Magrana madura, Flix vers Riba-roja, vores de camí, setembre de 2010

Magrana madura, Flix vers Riba-roja, vores de camí, setembre de 2010

Magraner en fruit, Flix vers Riba-roja, vores de camí, setembre de 2010

És una planta cultivada de molt antic però la podem trobar subespontània o naturalitzada als herbassars de les vores de camins i camps, en estat naturalitzat té preferència per comunitats vegetals properes al riu o a d'altres corrents d'aigua.

Comú a tota la comarca excepte als llocs més àrids, cultivada en molts trossos.

Del suc de les llavors se n'obté la beguda anomenada oxizacre, "granadina" en castellà, o xarop de magrana; l'arrel te propietats tenífugues pels alcaloides que conté i amb molts tanins, és per tant astringent; la seva escorça s'ha utilitzat en el "curtit" de pells. És molt rica en vitamina C. És un fruit molt preuat al Marroc i a la resta del nord d'Àfrica.

Els exemplars cultivats solen pertànyer a la var. sativum, mentre que els naturalitzats són de la varietat típica, amb fruits més petits i granes menys carnoses.