Asparagus horridus L.
És una planta rara i escassa a la nostra comarca, s'enrareix a mesura que penetrem a la part més continental. Una mica més abundant cap al Pas de l'Ase, s'enrareix molt a Flix i desapareix Ebre amunt de Riba-roja. La trobem a les garrigues i brolles de romer i xipell i també d'arçot i a les vores de cultius i camins.
És de distribució mediterrània del sud i sobretot del nord d'Àfrica.
Ús culinari: els brots tendres que surten a finals d'estiu anomenats turions són molt apreciats, més que no pas els de esparreguera boscana que són molt més abundants i que els de l'esparreguera d'hort que es cultiva esporàdicament i de la qual hem vist alguns individus escapats de conreu.
Medicina popular: els brots tendres són rics en els aminoàcids asparagina i tirosina i d'altres aminoàcids, ben detectables amb l'olor de l'orina de qui els ha menjat. S'ha considerat diürètica i que augmenta el numero de miccions (número de vegades que s'orina); es fan servir la tija i les arrels en infusió.
 |
| Mata d'esparreguera marina amb el característic color glauc, Ascó, camí de Barbers, agost de 2012 |
L'esparreguera marina és una planta vivaç de la família de les liliàcies (Asparagaceae) amb les tiges transformades en espines fortes i dures de fins a 7 cm una mica llenyoses, en general més gruixudes que l'esparreguera boscana. Té un característic color glauc a diferència de la seva congènere que acabem d'esmentar que és d'un verd fosc; Pot arribar a superar 1m, una mica erecta però les plantes més llargues estan ajagudes. És una planta dioica en la qual podem trobar peus masculins i peus femenins, aquests darrers són els que donen els fruits.
 |
| Rama d'esparreguera marina en fruit, verds els uns i madurs uns pocs, Ascó, camí de Barbers, setembre de 2012 |
Les fulles són diminutes, de pocs mil·límetres, i estan reduïdes en forma de bràctees amb un esperó. La fotosíntesi la porta a terme la tija; les flors solitàries o agrupades surten de la base de les espines abans esmentades que s'anomenen cladodis. Les flors són unisexuals i tenen les peces d'un verd violaci en nombre de 6.
 |
| Rama d'esparreguera marina en fruit, a punt per madurar, Ascó, camí de Barbers, setembre de 2012 |
El fruit és una baia que no arriba a 1 cm de diàmetre, al començament verda i finalment negrosa quan madura. De vegades, els peus femenins estan tan carregats de fruits que queden estirats sobre el terra ja que la tija no pot aguantar el pes.
 |
| Rama d'esparreguera marina en fruit, a punt per madurar, Ascó, camí de Barbers, setembre de 2012 |
És una planta rara i escassa a la nostra comarca, s'enrareix a mesura que penetrem a la part més continental. Una mica més abundant cap al Pas de l'Ase, s'enrareix molt a Flix i desapareix Ebre amunt de Riba-roja. La trobem a les garrigues i brolles de romer i xipell i també d'arçot i a les vores de cultius i camins.
És de distribució mediterrània del sud i sobretot del nord d'Àfrica.
Ús culinari: els brots tendres que surten a finals d'estiu anomenats turions són molt apreciats, més que no pas els de esparreguera boscana que són molt més abundants i que els de l'esparreguera d'hort que es cultiva esporàdicament i de la qual hem vist alguns individus escapats de conreu.
Medicina popular: els brots tendres són rics en els aminoàcids asparagina i tirosina i d'altres aminoàcids, ben detectables amb l'olor de l'orina de qui els ha menjat. S'ha considerat diürètica i que augmenta el numero de miccions (número de vegades que s'orina); es fan servir la tija i les arrels en infusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada