Diospyros kaki L.
El caquier és un arbre caducifoli de la família de les ebenàcies como el banús. Sexualment pot ser monoic de flors hermafrodites o dioic amb peus masculins i altres femenins, però per al cultiu es fan servir sols els peus femenins per tal que es reprodueixin per partenocàrpia -sense fecundació- i així evitar la formació de llavors. En el cas de plantacions de peus amb flors hermafrodites o dioiques la pol·linització la fan els insectes. Pot superar els 10 m d'alçada.
Sovint els peus francs, com en altres espècies cultivades, no són de l'espècie empeltada; en aquest cas del caquier són de congèneres com ara Diospyros lotus d'origen africà i naturalitzat en boscos de ribera del País Basc. La fusta és molt dura i és similar a la del banús però més clara.
Les fulles són enteres, el·líptiques, una mica dures o coriàcies, d'un verd viu o brillant per l'envers i blanquinoses pel revers; es tornen rogenques abans de caure.
Les flors són tetràmeres. Tenen un calze, amb els lòbuls amplis, que no es desprèn ni en la maduració del fruit; la corol·la és de color blanc-crema i recorda la de la taronja; la floració és estival.
El fruit recorda la tomata, no sol superar els 15 cm de diàmetre, la pell és poc gruixuda i se sol escardar amb la maduració, la polpa és dolça però astringent per la presència de tanins si encara no ha acabat de madurar. Fructifica i madura ben entrat el mes d'octubre.
El seu origen és probablement asiàtic. A la Península Ibèrica es cultiva des de final del segle XIX; el seu cultiu s'ha fet més important a partir de la dècada dels 60.
La seva producció és molt important al País Valencià, especialment a la Ribera del Xúquer.
El seu ús afavoreix la formació de vitamina A, també té un alt contingut en vitamina C. Com a important antioxidant s'ha vingut utilitzant en medicina popular contra determinades malalties degeneratives; també se'n fa ús contra afeccions gàstriques com ara la diarrea.
A la cuina, a més del seu consum en fresc, se'n fa melmelades, gelats tipus sorbet, pastissos, etc.
 |
| Caquier en plena fructificació, Riba-roja d'Ebre, octubre de 2012 |
El caquier és un arbre caducifoli de la família de les ebenàcies como el banús. Sexualment pot ser monoic de flors hermafrodites o dioic amb peus masculins i altres femenins, però per al cultiu es fan servir sols els peus femenins per tal que es reprodueixin per partenocàrpia -sense fecundació- i així evitar la formació de llavors. En el cas de plantacions de peus amb flors hermafrodites o dioiques la pol·linització la fan els insectes. Pot superar els 10 m d'alçada.
 |
| Tronc de caquier, Riba-roja d'Ebre, octubre de 2012 |
Sovint els peus francs, com en altres espècies cultivades, no són de l'espècie empeltada; en aquest cas del caquier són de congèneres com ara Diospyros lotus d'origen africà i naturalitzat en boscos de ribera del País Basc. La fusta és molt dura i és similar a la del banús però més clara.
 |
| Fulles i fruits immadurs de caquier, Riba-roja d'Ebre, octubre de 2012 |
Les fulles són enteres, el·líptiques, una mica dures o coriàcies, d'un verd viu o brillant per l'envers i blanquinoses pel revers; es tornen rogenques abans de caure.
Les flors són tetràmeres. Tenen un calze, amb els lòbuls amplis, que no es desprèn ni en la maduració del fruit; la corol·la és de color blanc-crema i recorda la de la taronja; la floració és estival.
 |
| Fruits madurs de caquier, Riba-roja d'Ebre, octubre de 2012 |
El fruit recorda la tomata, no sol superar els 15 cm de diàmetre, la pell és poc gruixuda i se sol escardar amb la maduració, la polpa és dolça però astringent per la presència de tanins si encara no ha acabat de madurar. Fructifica i madura ben entrat el mes d'octubre.
 |
| Caquier en plena fructificació, Riba-roja d'Ebre, octubre de 2012 |
El seu origen és probablement asiàtic. A la Península Ibèrica es cultiva des de final del segle XIX; el seu cultiu s'ha fet més important a partir de la dècada dels 60.
La seva producció és molt important al País Valencià, especialment a la Ribera del Xúquer.
El seu ús afavoreix la formació de vitamina A, també té un alt contingut en vitamina C. Com a important antioxidant s'ha vingut utilitzant en medicina popular contra determinades malalties degeneratives; també se'n fa ús contra afeccions gàstriques com ara la diarrea.
A la cuina, a més del seu consum en fresc, se'n fa melmelades, gelats tipus sorbet, pastissos, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada